celler Recaredo

farà cosa d’un parell de mesos vàrem coincidir amb el Joan Josep Rubió de Caves Recaredo a la reunió de “biodinàmics” que es va organitzar al celler Loxarel, una jornada molt interessant que ens va fer adonar que això de la biodinàmica —finalment— comença a agafar volada a les nostres terres, fins al punt que grans marques del sector (que no necessàriament vol dir empreses grans) s’hi estan posant de ple, entre elles la que ens ocupa avui: Recaredo.

a resultes d’aquella jornada, n’aconseguim una completa visita guiada (a càrrec del Joan) per les seves instal·lacions, que vàrem realitzar el passat dimarts. així doncs, al toc de les 12 del migdia acudim puntuals a la cita, en aquest ocasió acompanyats d’un bon amic (l’Isma) que tot just comença a ‘tocar vinya’.

sense gaires preàmbuls, pugem tots quatre en un tot terreny i cap a la muntanya, que farem una passejada comentada per les terres d’aquest celler, també en companyia d’un dels hereus de la casa, que s’ha apuntat a l’últim moment.

en total disposen d’unes 50 hectàrees repartides en diferents parcel·les, totes elles treballades sota els preceptes de l’agricultura ecològica (no utilitzar productes de síntesi, és a dir, químics) i la biodinàmica (que jo definiria com un saber interpretar la globalitat de factors que afecten al raïm, inclosa l’acció de l’home tant a nivell energètic com d’intencions), malgrat que els segells oficials que així ho acrediten encara no apareixen a les seves etiquetes, ja que tots els seus caves tenen una criança mínima de 30 mesos (Brut Nature) i ara tot just fa 3 anys que són biodinàmics, un procés que van iniciar el 2006 i que, superat un satisfactori període de proves, gradualment han anat implantant a totes les vinyes.

com no podia ser menys, en Joan ens porta a la finca més coneguda, la d’en turó d’en Mota. allí, caminant entre ceps i boscos perfectament gestionats (en quan a biodiversitat, s’entén), em sorprèn gratament el tarannà del Joan, que malgrat l’enorme responsabilitat que comporta el seu càrrec (director tècnic), és molt tranquil i pausat, gens estressat, però al mateix temps demostra gran seguretat i convenciment a l’hora de donar les explicacions pertinents, i sempre d’una forma molt sincera i molt humil, amb un discurs que de seguida et convenç precisament perquè aquesta no és pas la seva intenció, que ell senzillament es limita a explicar com treballen a Can Recaredo, sense donar-hi més importància.

és evident que malgrat ser una empresa familiar, la direcció d’aquesta s’ha professionalitzat per garantir la continuïtat de la marca i el futur del celler. a més, un té l’agradable sensació que a Recaredo tenen les idees molt clares i ben definides, i amb unes pautes perfectament marcades, que com el mateix Joan ens confessa, “ha calgut posar per escrit”. i això és nota.

retornem al celler i baixem a la cava, on hi reposen milers i milers d’ampolles, repartides al llarg de galeries i més galeries —algunes obertes a pic i pala pel seu fundador—, totes fent la criança amb tap de suro natural (i argolla), a l’espera del dia en que seran desgorjades manualment (!) i altre cop tapades amb un bon tap de suro, per a seguidament ser netejades i convenientment etiquetades en vistes a sortir al mercat, tal com fan des del 1924, any en que es va fundar aquest celler.

sens dubte, a Recaredo fan cava artesanal, començant per la collita manual del raïm, passant per la investigació dels llevats propis i pel clarificat a mà, i acabant en aquest desgorjat, també a mà.

durant la nostra ruta sota terra tenim ocasió d’accedir al passadís —barrat amb un parell de tanques de ferro a cada extrem— on reposen les ampolles provinent del turó d’en Mota, una vinya d’escassament una hectàrea que és la joia de la corona.

altre cop a la superfície, arriba el moment més esperat de la visita: l’hora del tast. pugem al primer pis doncs, on ja tenim la sala a punt, amb 2 estilitzades copes per a cadascú. primer tastem el cava més jove, el Brut Nature 2007, per a seguidament degustar el segon, el Brut de Brut 2004, que malgrat són prou diferents entre sí, un pot distingir un cert nexe d’unió entre ells, com una mena de marca de la casa intangible però identificable, que podríem definir en un carbònic perfectament integrat que dona com a resultat una sensació de mousse i de cremositat en boca que és senzillament fantàstica, summament elegant. i aquí retornem al tema de les intencions i la claredat de conceptes —i també de les actituds— a l’hora de ‘pensar’ aquests caves, on el fet de saber on vols anar a parar, els simplifica enormement la tasca. llavors, a petició nostra, el Joan s’anima a obrir un 3er cava, el Reserva Particular 2002: absolutament espectacular.

són les 3 tocades i és el moment d’acomiadar-nos, però abans de donar per finalitzada la visita ens deixa entrar al laboratori per veure la nevera tunning on fan les “cristalitzacions”, un tema que donaria per a un altre post.

Anuncis

celler Suriol (Castell de Grabuac): vins i caves ecològics, enoturisme

desprès de coincidir en diferents actes socials al llarg de l’últim mes amb els —fins llavors desconeguts per a nosaltres— germans Assís i Eudald del celler Suriol, hi establim una bona sintonia que inexorablement ens  porta a programar una visita a les seves instal·lacions, que vàrem realitzar el dissabte passat. però bé, el cert és que nosaltres ens vam acabar de decidir per aquest dia en gran part per ‘culpa’ de la Maite Garriga, una nova incondicional del club tastaolletes que ens va demanar que li organitzéssim una (personalitzada) jornada ‘enogastroturística’ pel Penedès, amb visita a un celler interessant de la zona, posterior dinar gourmet per la contrada (concretament a Torrelavit, al restaurant El Celler d’en Lluís), passejada entre vinyes per pair l’àpat i, per últim, tranquil·la vesprada degustant vins i caves en una terrassa fresqueta de Vilafranca (la de l’Inzolia). d’aquesta manera “matàvem dos pardals d’un tret” i ens marcàvem un dia de p*** mare.

a les 11 del matí ens presentem tots 3 al Castell de Grabuac, la històrica finca a tocar de Vilobí del Penedès i propietat dels Suriol, on ens rep l’Assís amb muletes i la cama dreta aparatosament immobilitzada (“fumbol”, ens confessa amb un somriure còmplice), just al llindar de la petita tenda de venda i degustació dels vins propis que han condicionat al final de la nau que allotja el seu celler.

com a guia que ens farà la ruta, allí mateix ens exposa que aquesta és divideix en cinc parts, de les que el visitant n’ha de triar 3 (però que en realitat són 2 si tenim en compte que ningú renuncia a passar per la botiga de vins per fer-ne un tast). però com a bons tastaolletes que som, demanem un tour per totes 5 etapes, encara que siguin un pèl més curtes de l’habitual. cap problema, així serà.

comencem per la capella de St. Pau, que utilitzen exclusivament per a celebracions familiars (excepte comptades ocasions), a l’interior de la qual rebem una completa i apassionant classe d’història per part de l’Assís.

a continuació visitem l’interior del castell —en realitat, una masia fortificada— i llar dels Suriol, que malgrat les aparences, no és la casa amb una vistosa torre de totxana que hi ha just al davant seu. un cop dins, abans de visitar l’espaiosa estància que antigament feia de celler i que ara han habilitat per a actes diversos, tenim el privilegi de baixar al petit celler (tipus cripta) on guarden la seva col·lecció particular de vins i caves —propis i d’altres cellers reconeguts— que han anat acumulant al llarg dels anys. ens ho apuntem per a una segona visita…

ja fora del castell, veiem l’autèntica magnitud d’aquesta edificació, ja que la façana posterior és la que encara conserva l’aparença original, amb uns murs de pedra i uns contraforts realment contundents.

llavors és el torn de contemplar la gran sala diàfana (amb una enorme cuina adjacent) que recentment han inaugurat per a fer-hi qualsevol activitat relacionada amb el món del vi i l’enoturisme. i és que els Suriol volen potenciar molt aquesta vessant, i d’aquí la forta inversió (però sempre amb criteris a favor de la sostenibilitat) que han realitzat.

però seguim, ara baixant cap a l’espaiós celler que encara no està acabat del tot però que ja fa força patxoca. i just a continuació hi descobrim la gran nau de tines d’inoxidable i cubs soterrats, on durant una estona l’Eudald també es suma a la nostra expedició.

amb tot luxe de detalls ens expliquen com treballen la terra i la vinya, i també com gestionen el celler, que ens resulta d’una coherència impecable malgrat la verema la facin amb màquines i no a mà. però cal dir que són un celler ecològic, i com a tal, disposen del segell CCPAE que ho acredita. en paraules del mateix Assís, treballen amb l’esperit d’evitar l’actitud negativa que alguns tenen quan topen amb un vi ecològic, titllant-lo amb un ‘bah!, és ecològic…” que expressa menyspreu (el mateix que durant molts anys —i encara ara— es proferia als mobles “de disseny”).

arribats a la botiga, hi degustem un cava Millesime 2001 de vigorós bombolleig i un vi xarel·lo de marcada maleolàctica abans de baixar a peu de vinya per parlar de les aproximadament 25 hectàrees que tenen plantades al voltant del castell. i ja a les dues tocades, fem una ullada ràpida a la cava i amb un cop de cotxe ens acostem a l’atractiva braseria que han construït al voltant d’un pou i el seu safareig, a 2 minuts de la finca, apta per a grups de fins a 30 persones.

però abans d’acomiadar-nos del ‘carcelero’ Assís (duu un munt de claus a sobre), encara tenim temps de retornar al punt d’inici de la visita per fer-hi un tast del seu pinot noir, que entusiasma al Daniel tal com en mi ho havia fet el cava i a la Maite el xarel·lo tasts abans. fins la propera!