celler Suriol (Castell de Grabuac): vins i caves ecològics, enoturisme

desprès de coincidir en diferents actes socials al llarg de l’últim mes amb els —fins llavors desconeguts per a nosaltres— germans Assís i Eudald del celler Suriol, hi establim una bona sintonia que inexorablement ens  porta a programar una visita a les seves instal·lacions, que vàrem realitzar el dissabte passat. però bé, el cert és que nosaltres ens vam acabar de decidir per aquest dia en gran part per ‘culpa’ de la Maite Garriga, una nova incondicional del club tastaolletes que ens va demanar que li organitzéssim una (personalitzada) jornada ‘enogastroturística’ pel Penedès, amb visita a un celler interessant de la zona, posterior dinar gourmet per la contrada (concretament a Torrelavit, al restaurant El Celler d’en Lluís), passejada entre vinyes per pair l’àpat i, per últim, tranquil·la vesprada degustant vins i caves en una terrassa fresqueta de Vilafranca (la de l’Inzolia). d’aquesta manera “matàvem dos pardals d’un tret” i ens marcàvem un dia de p*** mare.

a les 11 del matí ens presentem tots 3 al Castell de Grabuac, la històrica finca a tocar de Vilobí del Penedès i propietat dels Suriol, on ens rep l’Assís amb muletes i la cama dreta aparatosament immobilitzada (“fumbol”, ens confessa amb un somriure còmplice), just al llindar de la petita tenda de venda i degustació dels vins propis que han condicionat al final de la nau que allotja el seu celler.

com a guia que ens farà la ruta, allí mateix ens exposa que aquesta és divideix en cinc parts, de les que el visitant n’ha de triar 3 (però que en realitat són 2 si tenim en compte que ningú renuncia a passar per la botiga de vins per fer-ne un tast). però com a bons tastaolletes que som, demanem un tour per totes 5 etapes, encara que siguin un pèl més curtes de l’habitual. cap problema, així serà.

comencem per la capella de St. Pau, que utilitzen exclusivament per a celebracions familiars (excepte comptades ocasions), a l’interior de la qual rebem una completa i apassionant classe d’història per part de l’Assís.

a continuació visitem l’interior del castell —en realitat, una masia fortificada— i llar dels Suriol, que malgrat les aparences, no és la casa amb una vistosa torre de totxana que hi ha just al davant seu. un cop dins, abans de visitar l’espaiosa estància que antigament feia de celler i que ara han habilitat per a actes diversos, tenim el privilegi de baixar al petit celler (tipus cripta) on guarden la seva col·lecció particular de vins i caves —propis i d’altres cellers reconeguts— que han anat acumulant al llarg dels anys. ens ho apuntem per a una segona visita…

ja fora del castell, veiem l’autèntica magnitud d’aquesta edificació, ja que la façana posterior és la que encara conserva l’aparença original, amb uns murs de pedra i uns contraforts realment contundents.

llavors és el torn de contemplar la gran sala diàfana (amb una enorme cuina adjacent) que recentment han inaugurat per a fer-hi qualsevol activitat relacionada amb el món del vi i l’enoturisme. i és que els Suriol volen potenciar molt aquesta vessant, i d’aquí la forta inversió (però sempre amb criteris a favor de la sostenibilitat) que han realitzat.

però seguim, ara baixant cap a l’espaiós celler que encara no està acabat del tot però que ja fa força patxoca. i just a continuació hi descobrim la gran nau de tines d’inoxidable i cubs soterrats, on durant una estona l’Eudald també es suma a la nostra expedició.

amb tot luxe de detalls ens expliquen com treballen la terra i la vinya, i també com gestionen el celler, que ens resulta d’una coherència impecable malgrat la verema la facin amb màquines i no a mà. però cal dir que són un celler ecològic, i com a tal, disposen del segell CCPAE que ho acredita. en paraules del mateix Assís, treballen amb l’esperit d’evitar l’actitud negativa que alguns tenen quan topen amb un vi ecològic, titllant-lo amb un ‘bah!, és ecològic…” que expressa menyspreu (el mateix que durant molts anys —i encara ara— es proferia als mobles “de disseny”).

arribats a la botiga, hi degustem un cava Millesime 2001 de vigorós bombolleig i un vi xarel·lo de marcada maleolàctica abans de baixar a peu de vinya per parlar de les aproximadament 25 hectàrees que tenen plantades al voltant del castell. i ja a les dues tocades, fem una ullada ràpida a la cava i amb un cop de cotxe ens acostem a l’atractiva braseria que han construït al voltant d’un pou i el seu safareig, a 2 minuts de la finca, apta per a grups de fins a 30 persones.

però abans d’acomiadar-nos del ‘carcelero’ Assís (duu un munt de claus a sobre), encara tenim temps de retornar al punt d’inici de la visita per fer-hi un tast del seu pinot noir, que entusiasma al Daniel tal com en mi ho havia fet el cava i a la Maite el xarel·lo tasts abans. fins la propera!

Anuncis

celler Castellroig

dimecres 2 de maig. hem quedat a les 18:00 hores amb el Marcel Sabaté de Castellroig (Sabaté i Coca) per fer una visita a la seva finca. com que avui (estranyament) anem molt bé de temps, hi arribem 20 minuts abans de l’hora. però cap problema, el Marcel ja ens esperava i de seguida està per nosaltres.

mentre dona quatre instruccions al personal del celler ens planteja anar a veure les seves vinyes de Sant Pere aprofitant que gaudim d’una tarda magnífica, una proposta que li acceptem encantats. així doncs, ens invita a pujar a la furgoneta de l’empresa per anar-hi tots plegats, que el 4×4 avui no el té disponible. però amb la ‘furgo’ ja n’hi haurà prou per arribar-nos fins a peu de ceps de les diferents vinyes que ens vol ensenyar.

en algunes d’elles —que fa uns anys que treballa però de les que ara també n’és propietari— hi està acabant de fer noves plantacions de ceps, segurament els últims que planta, donat que Castellroig ja suma 39 hectàrees en total (que li donen un producció anual de vora 200.000 ampolles, poca conya!). cal ressaltar que als seus terrenys hi ha identificat 18 ‘terruars’, el tret distintiu i característic d’aquest celler.

travessem Sant Pere de Riudebitlles i enfilem camí amunt en sentit Torrelavit, que les seves parcel·les estan just als límits d’aquests 2 municipis històricament enfrontats. curiosament, els pares d’en Marcel són un de cada poble.

la primera vinya on fem parada és de xarel·lo en vas, una de les que en Marcel se’n sent més orgullós pel seu peculiar terreny, d’un característic to vermellós. allí ens comenta que a les vinyes velles poc se’ls hi ha de fer per aconseguir un bon producte, que elles ‘soles’ ja fan…

pugem una mica més amunt, fins a la carena a tocar del cementiri de Lavit, des d’on es divisa una preciosa estampa de la contrada, amb la finca de Pardas en primer terme, el celler amb qui al llarg dels últims anys ha hagut de ‘competir’ per comprar les preuades vinyes d’aquesta zona. però hi tenen molt bona relació, ja que ambdós elaboradors formen part d’aquesta nova generació de petits cellers que mica en mica estan imposant una nova realitat el Penedès. per tant, no és estrany que s’entenguin, es respectin i fins i tot s’alabin mútuament, ja que en certa manera comparteixen la mateixa filosofia de treball. per aquest motiu, de tant en tant fan trobades entre ells i d’altres elaboradors afins.

seguim la ruta, ara cap a la zona on tot just estan acabant de plantar els últims ceps, encara a més altitud que abans. gairebé sense adonar-nos hem arribat a uns terrenys que, tal com ens havia promès el mateix Marcel, de tant costeruts no semblen pas del Penedès. tot fent-hi una passejada ens comenta les grans discussions que ha mantingut amb el seu pare per tal d’imposar el seu criteri a l’hora de treballar la terra i el cep.
ell, en Marcel, fa 22 anys que està al capdavant del seu propi celler, però sembla que l’ombra del seu pare segueix sent molt allargada, ja que surt a conversa en diverses ocasions.

i és que tal com hem vist en molts dels cellers que hem visitat, la lluita generacional és molt forta entre l’anterior ‘promoció’ de pagesos que només feien quantitat enfront de la nova ‘remesa’ de tècnics agrícoles i enòlegs (com el Marcel) que aposten per la qualitat, si cal, llençant part del raïm al terra per aconseguir millors vins.

a quarts de vuit retornem al celler, que també és la vivenda particular del Marcel i la seva família. allí ens fa una ràpida visita per la botiga-sala de tast (amb gran sala-menjador inclòs al primer pis) per a seguidament baixar a les ‘entranyes’ de la casa per descobrir-hi un autèntic museu vitivinícola on no hi falta de res; estança rera estança, quedem meravellats de la gran varietat i quantitat d’andròmines i artefactes (dit amb tot el ‘carinyo’) que hi atresora. és increïble el patrimoni que hi ha compilat. jo em sentia tan superat per l’escenari qui ni tant sols em vaig veure amb esma de fer-hi fotos. ho sento.

finalment arribem al celler pròpiament dit, amb una estesa considerable de tines i dipòsits, on t’adones que la gran paleta de terroirs i varietats implica una complexitat logística enorme. i el mateix amb la cava, amb milers i milers d’ampolles ben ordenades en un espai generós però que gairebé caldria ampliar.

altre cop a l’exterior, fem una ullada pels voltants de la finca, on de cara a l’estiu hi està condicionant un espai per fer-hi activitats a l’aire lliure. llàstima que per falta de temps haguérem de deixar el tast dels seus vins i caves per a una propera visita. però esperem poder-la realitzar ben aviat, ja sigui sols o acompanyats…