celler Casa Pardet

al petit poble de Verdú, molt a prop de Tàrrega, hi trobem Casa Pardet, celler ecològic i biodinàmic a càrrec d’un ‘artesà del vi’: en Josep Torres. forma part de l’associació PVN (Prductores de Vinos Naturales) i des de l’any 1993 que elabora vins, entre d’altres productes ecològics (olis, vinagres, vermuts, …).

aprofitant que estem de cap de setmana per terres de Lleida, truquem al Pep de Verdú (com l’anomena el Daniel, que són bons amics de quan va col·laborar activament amb PVN durant uns mesos) per acordar una visita, l’endemà diumenge al migdia.

arribem a Casa Pardet amb cert retard sobre l’hora prevista, que abans hem fet una visita de cortesia al Jordi Sanfeliu d’Eco Setrill. vivenda i celler conviuen al mateix edifici, així que només entrar et veus immers en la botiga on en Pep ven els seus productes. allí mateix xerrem una estona amb ell abans de sortir al pati del darrera a fer un tast d’alguns dels seus vins directament de les tines que hi te disposades, però en aquesta ocasió el pes de la conversa-entrevista recaurà en mi, donat que el Daniel coneix molt bé al Pep i prefereix que sigui jo qui ‘despulli’ al personatge. de fet, no me n’ha parlat gaire abans d’anar-hi, precisament per no influenciar en el meu parer, ja que vol que en tregui les meves pròpies conclusions.

la veritat és que fins no fa gaire jo era molt reticent a tots aquests temes energètics (i gairebé místics), però suposo que arran de la meva amistat amb el Daniel (qui de sempre ha tingut una vessant més espiritual que no pas jo, que sóc de pensament científic de mena) aquesta filosofia mica en mica comença a sedimentar en mi.

és evident que en Pep ha arribat a aquell punt en que ja no dona les explicacions gratuïtament a tothom que el visita, com feia abans, sinó que senzillament es limita a contestar quan el seu interlocutor o interlocutors pregunten sobre tot allò que els crida l’atenció. i hi estic d’acord: no cal donar més informació de la necessària a quin no la demana (o no està preparat per rebre-la). però potser per aquesta raó la nostra trobada va començar una mica freda, com el dia, però a mida que li anava fent més i més preguntes, el diàleg es va anar animant i nosaltres ‘escalfant’.

un dels trets bàsics de la biodinàmica és el convenciment de que el vi, a l’igual que la terra i els ceps d’on prové, és un ésser viu i en constant evolució, amb qui hi pots establir una empatia tal com faries amb qualsevol altre ser vivent. per consegüent, la relació que hi puguis tenir depèn en gran mesura de la teva actitud vers ell. només per posar un exemple, a instàncies del Pep vàrem fer l’exercici de comparar les olors de les respectives copes mig buides desprès de tastar el mateix vi, amb el resultat que la meva semblava un xic menys ‘amigable’ que les seves, com si ‘el meu vi’ hagués notat el tracte distant dels (encara) no convençuts com jo.

per tant, és del tot coherent que el Pep expressi obertament que —emprant la biodinàmica— ell no busca aconseguir uns vins (i també els seus altres productes) que siguin atractius als nostres 5 sentits primaris, sinó que el seu objectiu, en base a una adequada intenció a l’hora de treballar la vinya, és crear una connexió superior que et desperti la consciència i que alhora t’alimenti l’ànima. és per això que també afirma rotundament que un cop habituat als vins naturals, el teu cos rebutja els ‘convencionals’. llàstima que ben pocs estiguin preparats per fer aquest pas…

Anuncis

celler Castell d’Encus

al passat Catavins 2011 vam establir contacte amb Castell d’Encus, el celler d’en Raül Bobet, enòleg amb cert ressò mediàtic després de protagonitzar un episodi del programa en clau de vi del canal 33 i a qui teníem moltes ganes de conèixer precisament arran d’aquest capítol. desafortunadament, aquell diumenge no coincidim amb ell a la fira, però mitjançant un correu electrònic ens convida a visitar-lo al seu celler de Talarn, a tocar de Tremp. passades les festes nadalenques, acordem visita per al 28 de gener, però degut a l’inesperat casament d’uns amics just la mateixa data, ens veiem obligats a posposar-la fins al 18 de febrer.

així doncs, dissabte passat ens arribem a la finca d’aquest apassionat del vi que ha tingut la gosadia de plantar els seus ceps en uns terrenys amb una elevació de 850-1.000 metres. degut a aquesta notable alçada i a la seva inusual situació geogràfica, les condicions climàtiques resulten bastant adverses, especialment a l’abril, que presenta un elevat risc de pedregades. de fet, 2 de les últimes 4 anyades han quedat sèriament minvades per culpa d’aquest letal fenomen.

no obstant, la major particularitat d’aquest celler és que la fermentació d’una part important dels seus vins (blancs i negres) la fan en trulls picats a la pedra per monjos hospitalers que habitaven la zona al segle XII. sorprenentment, aquest ancestral mètode de fermentació que tan bons resultats els està donant, no el van experimentar fins desprès d’haver finalitzat les obres del celler, que incorpora la tecnologia enològica més avançada i la maquinaria més moderna, així com una (pionera) instal·lació geotèrmica. ironies de la vida…

vora les onze del matí fem acte de presència al hall d’entrada, on ja ens hi esperen la Mireia, l’enòloga del celler i mà dreta d’en Raül, i la Marisol Roig —la nova directora del Catavins Sabadell— juntament amb el seu marit, l’Àlvar, que també han vingut a visitar el celler. cal dir que a ella la coneixem de fa un mes, de quan ens va citar al seu despatx per parlar informalment de l’edició d’enguany (9, 10 i 11 de Novembre), ja que d’alguna manera —encara per definir— li agradaria comptar amb l’activa participació del club tastaolletes. en quant al Raül, la Mireia ens comunica que fins d’aquí a una hora no ens podrà rebre, així que farem la primera part de la visita només amb ella. cap problema.

primer de tot ens ensenya la famosa ermita on el Raül es retira a meditar, que malgrat el seu perfil eminentment científic, en Bobet té una vessant espiritual molt acusada. seguidament ens acostem a les peculiars roques que donen entitat als vins de Castell D’encus, repartides en 4 zones de complicat accés, i per tant, de difícil treballar-hi. tot conversant, també ens passegem per les ruïnes de l’antiga torre de vigia i per algunes de les presumibles edificacions dels hàbils monjos, abans d’acabar altre cop a l’ermita per tal d’enfilar el camí de retorn al celler. però just abans d’arribar-hi, ens trobem al Raül Bobet, que es suma a nosaltres.

parla amb un ritme pausat i gairebé en veu baixa, però es fa escoltar per l’extrema naturalitat amb la que t’explica els aspectes més tècnics (com si, per posar un exemple, haver realitzat un estudi en profunditat del ciment fos lo més normal del món) i sense que això t’incomodi malgrat la teva ignorància en el tema. a més, dona la sensació que està versat en totes les matèries imaginables que li puguis plantejar, a l’estil Eduard Punset (amb qui diria que comparteix la creença de ser immortal). i com ens confessa la mateixa Mireia, de tant en tant et deixa anar una pregunta de càtedra en el moment més inversemblant, símptoma innegable que la seva ment prodigiosa no para mai de barrinar. però potser la seva gran virtut és que ell és el primer a admetre que quan més coneixements adquireixes, més t’adones que no en saps prou. i a sobre, té el detall d’interessar-se pels altres i pel seu quefer. però el que realment em deixa astorat és la seva humilitat al parlar de Castell d’Encus com un projecte a 30 anys vista, ja que té perfectament assumit que almenys li caldran 30 veremes per començar a ‘dominar’ les vinyes.

vistes les instal·lacions, fem parada novament al hall d’entrada, concretament a l’espai ‘botiga’, per realitzar-hi un tast dels seus vins, començant per l’encisador riesling i acabant amb l’impecable pinot noir. ja a quarts de tres tocats, valorem les diferents opcions de on anar a jalar, fins que el Raül s’ofereix a trucar a l’Hostal Bertran de Salàs per mirar d’aconseguir-hi lloc. donat que troba taula per a tots 6, hi improvisem un dinar de germanor que ens permet gaudir una estona més de l’enorme saviesa i talent de l’incomparable Raül Bobet.