visita al celler Pardas

del tast maridat de vins Pardas al Coupage de fa tres de setmanes en quedava pendent la visita al celler, que vàrem fer aquest passat diumenge. a tres quarts d’onze del matí s’havia quedat a la vinoteca per anar-hi plegats tots aquells que en desconeixíem la localització exacta (al costat de Torrelavit), com el Daniel i jo. amb la resta ens trobaríem allí. doncs gairebé arribem tard a la cita, que la organització de la mitja marató de l’espirall havia tallat molts carrers del centre de Vilafranca i calia fer molt volta per arribar-hi.

comandats pel Jaume (el ‘jefe’ del Coupage), a lloms del seus preciós ‘carruatge’, arribem a lloc uns 25 minuts més tard, diria que havent superat un ‘control militar’ a mig camí. allí el Ramón ja ens hi espera amb un parell d’ampolles ben frequetes i una copa Riedel per a tothom, que abans de res aniríem a fer un petit tast rodejat de ceps, com acostuma a fer sempre amb les visites. en el breu trajecte fins la vinya li proposa al Daniel que llegeixi un breu fragment de la introducció del llibre Khadjí-Murat, de Leo Tolstoi, ja que defineix molt bé la filosofia del celler. així doncs, tot degustant una bona copa de Pardas xarel·lo, escoltem les paraules del gran escriptor rus en boca d’un aplicat Daniel. a continuació, el mateix Ramón ens comenta els motius pel quals li agrada tan venir a tastar un vi a la vinya, però desprès de la lectura del text, poca cosa resta a explicar.

ara sí, desfem el camí i entrem a la finca Can Comas per accedir al celler. un cop tots dins, a peu de tines, de la mà del nostre guia descobrim la llarga història que contenen les parets d’aquest celler exquisidament reformat, amb uns cups que ja porten un historial de 150 veremes i que precisament per aquest motiu són únics. en ells elaboren els vins negres de la casa, sempre treballant amb el màxim respecte vers un entorn tan especial. per als blancs utilitzen un dipòsit de formigó de 1.600 litres que, a diferencia de les tines d’inoxidable, permet un intercanvi d’oxigen amb l’exterior però sense la transferència de notes de fusta que li donaria una bota. de fet, ens deixa tastar el xarel·lo d’aspecte tèrbol que contenen i que encara està en ple procés d’elaboració. en boca té bona estructura i no és tan feréstec com el seu color indueix a suposar, però encara s’ha de ‘treballar’ força (fins d’aquí a tres o quatre anys no sortirà al mercat). acte seguit, pugem al nivell superior del celler per acabar d’entendre com entren el raïm per gravetat, és a dir, sense utilitzar cap mena de bomba o motor: gràcies a unes portalades de fusta, el raïm s’entra al celler i pel seu propi pes cau a l’interior de les diferents tines d’obra, passant abans per la gran i magnífica derrapadora que tenen. cal dir que també disposen d’una taula de selecció que no utilitzen mai donat que la selecció del raïm la fan a la mateixa vinya (ja sigui de propietat o arrendada a un tercer, però sempre treballada i controlada per ells). en paraules del mateix Ramón: “per fer un vi excel·lent cal la màxima exigència, i tot allò que es pugui fer a mà no es deixa ‘en mans’ d’una màquina. i és que per fer un gran vi no cal molta tecnologia, que aquesta senzillament et facilita la feina”.

mica en mica la gent es va animant i comença a fer preguntes i comentaris, de manera que el fins allavors monòleg del Ramón es transforma en un diàleg fluid amb els assistents. i a la pregunta de si tenen pensat elaborar un nou vi (amb el presumible nom de Lola), ell respon que en l’actualitat vins Pardas elabora 7 referències de les que n’estan molt orgullosos, i per la feinada que dona cadascuna, això ja és tot un mèrit. encara que no descarten provar de fer un cava en un futur pròxim. però no ho tenen gens clar; únicament que seria de 100% xarel·lo. també se li pregunta si, en cas de treure al mercat aquest cava que tenen en ment, ho farien sota la DO cava o com a escumós Penedès, qüestió a la que el Ramón respon taxativament que seria la segona opció. llavors entrem en un petita polèmica sobre s’hi han de potenciar les DO actuals, crear-ne de noves o subdividir-les, però sense arribar a cap veredicte.

tornem a baixar al nivell inferior i visitem, també amb delit, la gran sala on reposen les botes, on el Ramón ens ofereix de fer un tast del negre Collita Roja (en honor a la novel·la homònima de l’escriptor nord-americà Dashiell Hammet, que en aquesta ‘casa’ són molt amants de la paraula escrita, com testifica una de les parets del celler). extret directament d’una tina d’inoxidable, aquest vi encara s’està elaborant, com l’anterior xarel·lo que hem tastat, però presenta una acidesa molt equilibrada i et deixa un magnífic regust (jo no me’n puc pas estar i me’n serveixo una segona copa).

acabem la visita sortint a prendre l’aire al pati on guarden els tractors i algunes eines, que ara llueix un dia espectacular que abans estava mig enteranyinat. alguns es queden dins per comprar-hi vins, però molts aprofitem per seure una estona i prendre una mica el sol, que el dia ha començat molt fred i la humitat pròpia de l’interior del celler n’incrementava la sensació. però al cap d’una estona en ‘mode sargantana’ em començo a acalorar tant que estic a punt de treure’m la camisa i descobrir la samarreta del barça que hi porto a sota, en honor a la brillant victòria del meu equip al camp de l’etern rival la nit anterior. però me’n abstinc, que no hi ha prou confiança amb la resta de respectable i no vull ferir sensibilitats alienes. a més, en les prop de 2 hores de visita (estranyament) ningú ha tret el tema.

ja reconfortats, ens acomiadem breument del Ramón, que el tenim molt enfeinat preparant les comandes. la veritat és que al Daniel i a mi també ens hauria agradat molt sortir carregats de caixes i d’ampolles de vi, però malauradament les nostres respectives i delicades situacions econòmiques no ens ho permet (esperem que millorin ben aviat!).

per acabar, expressar que sense dubte ha sigut tot un privilegi gaudir de les explicacions en primera mà del Ramón, un enòleg i viticultor enamorat de la terra i dels seus fruits, que al meu entendre gairebé exerceix d’arqueòleg buscant aquelles vinyes antigues de vells pagesos compromesos amb el territori però que desgraciadament van desapareixent amb el pas dels anys. i és que quan un pagès mor, irremediablement moren les seves vinyes, i això és un patrimoni que perdem tots i que d’alguna manera caldria protegir. ens calen més paios com el Ramón i el Jordi del celler Pardas, perquè localitzin aquestes parcel·les i les treballin com si fossin seves per després obtenir-ne uns vins ‘elèctrics’.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s