restaurant Imprevist

a iniciativa del Joan Monsarro i de l’Àlex Suárez de l’empresa de comunicació barcelonina Aquells nois tan simpàtics, des del club tastaolletes ens proposem organitzar —passat festes— un sopar de capritx en un restaurant autèntic (del centre) de Barcelona com a obsequi de Nadal per als nostres amics del facebook —i també per als de ‘Aquells nois…’, és clar—, ja que en sortejarem un àpat per a 2 persones valorat en 88 euros entre tots aquells dels nostres fans que vulguin participar en aquesta promoció (i ‘Aquells nois…’ en rifaran un altre, de sopar doble, per als amics del seu facebook).

com que el Nadal ja el tenim a tocar, i per tant tenim poc marge de temps per trobar un local adient a la nostra proposta i que s’hi avingui a col·laborar, de les múltiples opcions possibles a la ciutat comtal en fem una ràpida selecció prèvia i al final ens decantem pel restaurant Imprevist, arran que en la recent presentació de la Guia de Vins de Catalunya al Camp Nou vàrem coincidir amb el Rubén Parera (del petit celler Finca Parera, al Papiol), soci del restaurant i antic company d’estudis del Daniel. de fet, no en sabem gran cosa de l’Imprevist, únicament que “és un restaurant amb idees i que tenen moltes ganes de fer coses”, però només amb això ja gairebé n’hi hauria prou. en qualsevol cas, ens caldrà fer-hi una visita.

quedem d’anar-los a veure dijous passat, als voltants de 3 quarts de nou del vespre, amb la intenció de sopar-hi i en acabat fer-los la proposta amb més detall, que per telèfon ja els en hem fet un resum però és millor parlar-ho en persona. a part, hem de valorar el local i el menjar que s’hi dona per comprovar que compleix els nostres exigents mínims, que sinó haurem de buscar un altre restaurant.

aparquem a la mateixa Ronda de Sant Antoni i de seguida encarem el carrer Ferlandina, així ben aviat que ens plantem davant del local (ubicat a només 2 minuts del MACBA i el CCCB). ja abans d’entrar-hi, només veient-lo des de la cantonada, tenim ben clar que és una aposta guanyadora: les portes d’accés de fusteria metàl·lica i grans vidrieres deixen entreveure un local molt acollidor, elegant i sensual, profusament decorat amb escultures i quadres (de l’artista Josep Bofill, com descobrirem després). a dins ens hi espera el Pere, el seu xef, amb qui xerrem una estona a peu de barra abans d’entaular-nos. en aquest breu interval el local s’ha començat a omplir i en el nostre interlocutor no te altre remei que derivar-nos a l’atent cambrer, qui de seguida ens fa arribar la carta de menges i la de vins. les fullegem una estona i en fem una preselecció que demanem consultar amb en Pere, que amablement ens acabarà d’encarar la comanda: finalment escollim 2 tapes i un entrant a compartir, més 2 segons —un de carn i l’altre de peix—, tot ben regat amb un esplèndid vi negre Faust Parera.

mentre esperem els plats, i gràcies a la privilegiada posició de la nostra taula, no me’n puc estar d’observar discretament la resta de clientela repartida pel local — majoritàriament parelles que busquen l’ambient íntim que els proporciona l’Imprevist— al mateix temps que converso amb el Daniel. sobretot em fixo en la solitària noia que s’acaba d’asseure a la taula del costat amb el seu portàtil: talment sembla que s’hagi deixat caure pel restaurant només per aprofitar-se de la Wi-Fi gratuïta que s’ofereix als clients. i és que la tia abandonarà el local al cap d’uns vint minuts sense haver demanat res per menjar ni tampoc res per beure. però quin morro! ara, la nena ha acceptat de bon grat les fantàstiques i suculentes olives ‘gordes’ que et donen d’aperitiu (que tot s’ha de dir, per si soles ja gairebé constitueixen un bon motiu per visitar l’Imprevist).

en quant al nostre menú, les mini-hamburgueses amb catsup casolà i les patates braves són excel·lents, tot i que aquestes últimes ens haurien agradat una mica més picants, mentre que les gírgoles, amb el seu peculiar i llaminer pesto vermell, també resulten una delícia, així com el pop i el magret d’ànec (que ‘demanen’ ser fotografiats). a l’hora dels postres coneixem la Yolanda, la responsable de sala per les nits, que —amb permís— s’acobla a la nostra taula mentre el Daniel degusta el fantàstic pastís de formatge i jo gaudeixo d’un tast de 3 pastissets: un de llimona, l’altre de tiramisú i el darrer de xocolata. amb ella iniciem una bona sobretaula i hi establim una conversa d’altíssim nivell intel·lectual, ben farcida de referències històriques i de personatges il·lustres, que la Yolanda, malgrat les aparences, posseeix un bagatge cultural que no te l’acabes —i que gairebé espanta— però que alhora t’agradaria anar descobrint en successives ‘sessions’ (de dia és coach personal). a més, té una forta càrrega espiritual que li atorga una aura i un magnetisme que et crida molt l’atenció, especialment al Daniel, que ha practicat el xamanisme i coneix molt bé aquest món (a diferencia de jo, que sóc més ‘científic’). però amb la Yolanda, atenta observadora que no es perd cap detall, també parlem de música clàssica i grans compositors, donat que —encertadament— intueix en mi un amant del piano arran dels meus ‘dits de pianista’.

ja a quarts de dotze de la nit, el Pere s’uneix a nosaltres per fer els cafès i tractar abastament la proposta que els hem vingut a exposar. a ambdós els sembla molt interessant i de seguida s’avenen a participar, però a condició que aquesta col·laboració no sigui puntual i limitada a aquesta promoció de Nadal, ja que veient la serietat, el rigor i l’honestedat del nostre plantejament, els agradaria establir un seguit d’activitats conjuntes, a raó d’una al mes, a posteriori d’aquest primer sopar (per al que ells també sortejaran un àpat doble entre els seus fans i amics). ara només ens falta acabar de definir els diferents cellers que hi participaran —un d’ells ja podem confirmar que serà Finca Parera— i seguidament començar a treballar en el menú, que constarà de 5 plats.
ah! la vetllada segurament serà el dijous 2 de febrer de 2012.
ben aviat us en donarem més informació, així com del dia en que farem el sorteig.

Anuncis

visita al celler Pardas

del tast maridat de vins Pardas al Coupage de fa tres de setmanes en quedava pendent la visita al celler, que vàrem fer aquest passat diumenge. a tres quarts d’onze del matí s’havia quedat a la vinoteca per anar-hi plegats tots aquells que en desconeixíem la localització exacta (al costat de Torrelavit), com el Daniel i jo. amb la resta ens trobaríem allí. doncs gairebé arribem tard a la cita, que la organització de la mitja marató de l’espirall havia tallat molts carrers del centre de Vilafranca i calia fer molt volta per arribar-hi.

comandats pel Jaume (el ‘jefe’ del Coupage), a lloms del seus preciós ‘carruatge’, arribem a lloc uns 25 minuts més tard, diria que havent superat un ‘control militar’ a mig camí. allí el Ramón ja ens hi espera amb un parell d’ampolles ben frequetes i una copa Riedel per a tothom, que abans de res aniríem a fer un petit tast rodejat de ceps, com acostuma a fer sempre amb les visites. en el breu trajecte fins la vinya li proposa al Daniel que llegeixi un breu fragment de la introducció del llibre Khadjí-Murat, de Leo Tolstoi, ja que defineix molt bé la filosofia del celler. així doncs, tot degustant una bona copa de Pardas xarel·lo, escoltem les paraules del gran escriptor rus en boca d’un aplicat Daniel. a continuació, el mateix Ramón ens comenta els motius pel quals li agrada tan venir a tastar un vi a la vinya, però desprès de la lectura del text, poca cosa resta a explicar.

ara sí, desfem el camí i entrem a la finca Can Comas per accedir al celler. un cop tots dins, a peu de tines, de la mà del nostre guia descobrim la llarga història que contenen les parets d’aquest celler exquisidament reformat, amb uns cups que ja porten un historial de 150 veremes i que precisament per aquest motiu són únics. en ells elaboren els vins negres de la casa, sempre treballant amb el màxim respecte vers un entorn tan especial. per als blancs utilitzen un dipòsit de formigó de 1.600 litres que, a diferencia de les tines d’inoxidable, permet un intercanvi d’oxigen amb l’exterior però sense la transferència de notes de fusta que li donaria una bota. de fet, ens deixa tastar el xarel·lo d’aspecte tèrbol que contenen i que encara està en ple procés d’elaboració. en boca té bona estructura i no és tan feréstec com el seu color indueix a suposar, però encara s’ha de ‘treballar’ força (fins d’aquí a tres o quatre anys no sortirà al mercat). acte seguit, pugem al nivell superior del celler per acabar d’entendre com entren el raïm per gravetat, és a dir, sense utilitzar cap mena de bomba o motor: gràcies a unes portalades de fusta, el raïm s’entra al celler i pel seu propi pes cau a l’interior de les diferents tines d’obra, passant abans per la gran i magnífica derrapadora que tenen. cal dir que també disposen d’una taula de selecció que no utilitzen mai donat que la selecció del raïm la fan a la mateixa vinya (ja sigui de propietat o arrendada a un tercer, però sempre treballada i controlada per ells). en paraules del mateix Ramón: “per fer un vi excel·lent cal la màxima exigència, i tot allò que es pugui fer a mà no es deixa ‘en mans’ d’una màquina. i és que per fer un gran vi no cal molta tecnologia, que aquesta senzillament et facilita la feina”.

mica en mica la gent es va animant i comença a fer preguntes i comentaris, de manera que el fins allavors monòleg del Ramón es transforma en un diàleg fluid amb els assistents. i a la pregunta de si tenen pensat elaborar un nou vi (amb el presumible nom de Lola), ell respon que en l’actualitat vins Pardas elabora 7 referències de les que n’estan molt orgullosos, i per la feinada que dona cadascuna, això ja és tot un mèrit. encara que no descarten provar de fer un cava en un futur pròxim. però no ho tenen gens clar; únicament que seria de 100% xarel·lo. també se li pregunta si, en cas de treure al mercat aquest cava que tenen en ment, ho farien sota la DO cava o com a escumós Penedès, qüestió a la que el Ramón respon taxativament que seria la segona opció. llavors entrem en un petita polèmica sobre s’hi han de potenciar les DO actuals, crear-ne de noves o subdividir-les, però sense arribar a cap veredicte.

tornem a baixar al nivell inferior i visitem, també amb delit, la gran sala on reposen les botes, on el Ramón ens ofereix de fer un tast del negre Collita Roja (en honor a la novel·la homònima de l’escriptor nord-americà Dashiell Hammet, que en aquesta ‘casa’ són molt amants de la paraula escrita, com testifica una de les parets del celler). extret directament d’una tina d’inoxidable, aquest vi encara s’està elaborant, com l’anterior xarel·lo que hem tastat, però presenta una acidesa molt equilibrada i et deixa un magnífic regust (jo no me’n puc pas estar i me’n serveixo una segona copa).

acabem la visita sortint a prendre l’aire al pati on guarden els tractors i algunes eines, que ara llueix un dia espectacular que abans estava mig enteranyinat. alguns es queden dins per comprar-hi vins, però molts aprofitem per seure una estona i prendre una mica el sol, que el dia ha començat molt fred i la humitat pròpia de l’interior del celler n’incrementava la sensació. però al cap d’una estona en ‘mode sargantana’ em començo a acalorar tant que estic a punt de treure’m la camisa i descobrir la samarreta del barça que hi porto a sota, en honor a la brillant victòria del meu equip al camp de l’etern rival la nit anterior. però me’n abstinc, que no hi ha prou confiança amb la resta de respectable i no vull ferir sensibilitats alienes. a més, en les prop de 2 hores de visita (estranyament) ningú ha tret el tema.

ja reconfortats, ens acomiadem breument del Ramón, que el tenim molt enfeinat preparant les comandes. la veritat és que al Daniel i a mi també ens hauria agradat molt sortir carregats de caixes i d’ampolles de vi, però malauradament les nostres respectives i delicades situacions econòmiques no ens ho permet (esperem que millorin ben aviat!).

per acabar, expressar que sense dubte ha sigut tot un privilegi gaudir de les explicacions en primera mà del Ramón, un enòleg i viticultor enamorat de la terra i dels seus fruits, que al meu entendre gairebé exerceix d’arqueòleg buscant aquelles vinyes antigues de vells pagesos compromesos amb el territori però que desgraciadament van desapareixent amb el pas dels anys. i és que quan un pagès mor, irremediablement moren les seves vinyes, i això és un patrimoni que perdem tots i que d’alguna manera caldria protegir. ens calen més paios com el Ramón i el Jordi del celler Pardas, perquè localitzin aquestes parcel·les i les treballin com si fossin seves per després obtenir-ne uns vins ‘elèctrics’.