celler Clos Figueras

dissabte 26 de novembre, a quarts de dues del migdia. el Daniel i jo acabem de sortir de Poboleda amb destí Gratallops, on anem per visitar el celler Clos Figueras. condueixo a bon ritme el meu Audi A3 1.8 turbo de 150 cavalls per la revirada i deserta carretera que ens hi porta… excepte per un (puto) Ferrari F430 de color negre —diria que en versió Stradale per la franja gris al capó— que a la tercera corba de dur-lo enganxat al darrera m’avança amb una facilitat gairebé insultant. la mare que…! la mare que el va…!!! però no em poso nerviós ni tampoc em molesta (gaire), simplement abaixo la meva finestreta per escoltar breument la trempadora simfonia que produeix el motor del cavallino rampante, que en pocs segons desapareix per l’horitzó.

uns 10 minuts més tard aparquem al centre del poble i baixem caminant fins al mític restaurant Els Irreductibles, ara en mans de Clos Figueras. de fet, tot el celler s’ha traslladat a la finca —originalment una granja de pollastres— que inclou el restaurant  i que encara està en obres de reforma a l’espera d’obtenir els últims permisos de l’ajuntament (qui no els està posant les coses fàcils precisament). un canvi d’ubicació degut en bona mesura a una particularitat d’aquesta parcel·la: disposa de l’antic dipòsit d’aigües del poble just sota la porxada de l’edifici, un espai ideal per tenir-hi les botes gràcies a les seves condicions naturals d’humitat i temperatura.

entrem al restaurant, operatiu des de només fa 2 setmanes, i preguntem per l’Eva seguint les indicacions que ens havia donat l’Anne Cannan, la filla dels propietaris de Clos Figueras, amb qui inicialment ens havíem de trobar i que finalment no ens podrà atendre. però cap problema, que la jove i atractiva Eva ràpidament ens improvisa una visita per les instal·lacions —malgrat que ella ens esperava el diumenge (una possibilitat que es va plantejar però que finalment vam descartar)—. primer fem un tomb pel restaurant i desprès per la sala de tines i dipòsits, explorant entremig l’ampli pati exterior, per a seguidament, i amb l’ajuda del Miquel (el gestor del celler, i intuïm que mà dreta del senyor Christopher Cannan), accedir (tots 4) al reconvertit dipòsit d’aigües baixant per una estreta escala de cargol metàl·lica. i sí senyor, aquest és un espai molt especial en el que hom té la sensació d’haver viatjat endarrere en el temps, amb totes les parets recobertes d’humitat i floridures que tan bé ajuden a conservar unes condicions ambientals constants. fins i tot les botes semblen del segle passat, si no fos perquè a les seves tapes hi consta l’any de fabricació.

tornem a la superfície i molt amablement descartem el tast de vins que l’Eva i el Miquel ens proposen de fer a la porxada aprofitant el magnífic sol que llueix al cel, que ja són dos quarts de tres i la panxa ens reclama teca. ells ho troben del tot assenyat, així que no ho parlem més: anem cap a taula.

n’ocupem una cap al centre del local, al recer d’una cortina que ens protegeix del sol encegador que travessa els grans finestrals, que la finca està encarada al sud i ara pica de valent. però les vistes del gran pati-terrassa, amb una pèrgola vegetal que a l’estiu fàcilment es pot convertir en un magnífic chill-out, són absolutament fantàstiques, reforçades pel fet que la finca està als límits del poble i res t’obstrueix la mirada. en quant a la carta, actualment es limita a una selecció de tapes fredes, que la cuina encara no està del tot operativa, però ja tenen preparada la carta de plats calents. a més, fins no fa gaire tenien la façana completament coberta amb una bastida, circumstància que donava tota la impressió que el restaurant estava tancat per reformes. i de fet, encara ho sembla una mica, que les obres al pis superior no han finalitzat. nosaltres, desprès de llegir les diferents possibilitats, optem per un menú de pa amb tomàquet i embotits del priorat, més una selecció de patés artesans i un carpaccio, tot exquisit, de molt bona qualitat i amb unes proporcions més que generoses, en concret els patés. i evidentment, ben regat amb un vi del propi celler: el Font de la Figuera negre, seleccionat amb bon criteri per la mateixa Eva.

a mig àpat aconseguim que tots dos (l’Eva i el Miquel) ens acompanyin a la taula, que no hi ha ningú més al restaurant i podrem fer una bona sobretaula (finalment ens acaben confessant que som els primers comensals des de que han inaugurat, un honor que no havíem pas previst, la veritat). mica en mica la conversa es va animant i comencem a criticar i rajar de tot una mica (crisis, bancs, indignats, polítics, corrupció, empresaris, democràcia, impostos, funcionaris, especulació, …). al final, pràcticament acabem arreglant el país, com se sol dir. i fins i tot sorgeix la genial idea de crear una pàgina web a mode d’espai de denúncia (d’injustícies), on els ‘cremats’ de l’actual sistema econòmic i financer —com nosaltres mateixos— hi poguessin dir la seva, que molt pertinentment anomenaríem socarrimats (.cat). jo no en descarto pas la seva creació, que aquests temes tenen molta tirada, però si algú em vol estalviar la feinada li en cedeixo els ‘drets’ gratuïtament.

acabem l’àpat degustant l’esplèndid gelat artesà de llimona que ens ofereixen i fent-los algunes crítiques constructives que ens agraeixen humilment, un digne final a un excel·lent dinar de germanor que nosaltres recordarem sempre amb molta gratitud pel tracte rebut: del tot immillorable. i esperem tornar-hi ben aviat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s