celler Clos Figueras

dissabte 26 de novembre, a quarts de dues del migdia. el Daniel i jo acabem de sortir de Poboleda amb destí Gratallops, on anem per visitar el celler Clos Figueras. condueixo a bon ritme el meu Audi A3 1.8 turbo de 150 cavalls per la revirada i deserta carretera que ens hi porta… excepte per un (puto) Ferrari F430 de color negre —diria que en versió Stradale per la franja gris al capó— que a la tercera corba de dur-lo enganxat al darrera m’avança amb una facilitat gairebé insultant. la mare que…! la mare que el va…!!! però no em poso nerviós ni tampoc em molesta (gaire), simplement abaixo la meva finestreta per escoltar breument la trempadora simfonia que produeix el motor del cavallino rampante, que en pocs segons desapareix per l’horitzó.

uns 10 minuts més tard aparquem al centre del poble i baixem caminant fins al mític restaurant Els Irreductibles, ara en mans de Clos Figueras. de fet, tot el celler s’ha traslladat a la finca —originalment una granja de pollastres— que inclou el restaurant  i que encara està en obres de reforma a l’espera d’obtenir els últims permisos de l’ajuntament (qui no els està posant les coses fàcils precisament). un canvi d’ubicació degut en bona mesura a una particularitat d’aquesta parcel·la: disposa de l’antic dipòsit d’aigües del poble just sota la porxada de l’edifici, un espai ideal per tenir-hi les botes gràcies a les seves condicions naturals d’humitat i temperatura.

entrem al restaurant, operatiu des de només fa 2 setmanes, i preguntem per l’Eva seguint les indicacions que ens havia donat l’Anne Cannan, la filla dels propietaris de Clos Figueras, amb qui inicialment ens havíem de trobar i que finalment no ens podrà atendre. però cap problema, que la jove i atractiva Eva ràpidament ens improvisa una visita per les instal·lacions —malgrat que ella ens esperava el diumenge (una possibilitat que es va plantejar però que finalment vam descartar)—. primer fem un tomb pel restaurant i desprès per la sala de tines i dipòsits, explorant entremig l’ampli pati exterior, per a seguidament, i amb l’ajuda del Miquel (el gestor del celler, i intuïm que mà dreta del senyor Christopher Cannan), accedir (tots 4) al reconvertit dipòsit d’aigües baixant per una estreta escala de cargol metàl·lica. i sí senyor, aquest és un espai molt especial en el que hom té la sensació d’haver viatjat endarrere en el temps, amb totes les parets recobertes d’humitat i floridures que tan bé ajuden a conservar unes condicions ambientals constants. fins i tot les botes semblen del segle passat, si no fos perquè a les seves tapes hi consta l’any de fabricació.

tornem a la superfície i molt amablement descartem el tast de vins que l’Eva i el Miquel ens proposen de fer a la porxada aprofitant el magnífic sol que llueix al cel, que ja són dos quarts de tres i la panxa ens reclama teca. ells ho troben del tot assenyat, així que no ho parlem més: anem cap a taula.

n’ocupem una cap al centre del local, al recer d’una cortina que ens protegeix del sol encegador que travessa els grans finestrals, que la finca està encarada al sud i ara pica de valent. però les vistes del gran pati-terrassa, amb una pèrgola vegetal que a l’estiu fàcilment es pot convertir en un magnífic chill-out, són absolutament fantàstiques, reforçades pel fet que la finca està als límits del poble i res t’obstrueix la mirada. en quant a la carta, actualment es limita a una selecció de tapes fredes, que la cuina encara no està del tot operativa, però ja tenen preparada la carta de plats calents. a més, fins no fa gaire tenien la façana completament coberta amb una bastida, circumstància que donava tota la impressió que el restaurant estava tancat per reformes. i de fet, encara ho sembla una mica, que les obres al pis superior no han finalitzat. nosaltres, desprès de llegir les diferents possibilitats, optem per un menú de pa amb tomàquet i embotits del priorat, més una selecció de patés artesans i un carpaccio, tot exquisit, de molt bona qualitat i amb unes proporcions més que generoses, en concret els patés. i evidentment, ben regat amb un vi del propi celler: el Font de la Figuera negre, seleccionat amb bon criteri per la mateixa Eva.

a mig àpat aconseguim que tots dos (l’Eva i el Miquel) ens acompanyin a la taula, que no hi ha ningú més al restaurant i podrem fer una bona sobretaula (finalment ens acaben confessant que som els primers comensals des de que han inaugurat, un honor que no havíem pas previst, la veritat). mica en mica la conversa es va animant i comencem a criticar i rajar de tot una mica (crisis, bancs, indignats, polítics, corrupció, empresaris, democràcia, impostos, funcionaris, especulació, …). al final, pràcticament acabem arreglant el país, com se sol dir. i fins i tot sorgeix la genial idea de crear una pàgina web a mode d’espai de denúncia (d’injustícies), on els ‘cremats’ de l’actual sistema econòmic i financer —com nosaltres mateixos— hi poguessin dir la seva, que molt pertinentment anomenaríem socarrimats (.cat). jo no en descarto pas la seva creació, que aquests temes tenen molta tirada, però si algú em vol estalviar la feinada li en cedeixo els ‘drets’ gratuïtament.

acabem l’àpat degustant l’esplèndid gelat artesà de llimona que ens ofereixen i fent-los algunes crítiques constructives que ens agraeixen humilment, un digne final a un excel·lent dinar de germanor que nosaltres recordarem sempre amb molta gratitud pel tracte rebut: del tot immillorable. i esperem tornar-hi ben aviat.

Anuncis

celler Mas Doix

dissabte, 26 de novembre. el Daniel i jo quedem ben d’hora, a les 8 del matí, que 2 hores més tard tenim una visita programada amb la Sandra Doix al seu celler, Mas Doix, a Poboleda (Priorat). en aquesta ocasió anem amb el meu cotxe, que passat Reus, just al deixar l’autopista, trobarem traçats amb un munt de corbes on cremar pneumàtics; i això ja m’agrada a mi. millor encara, pràcticament no hi trobem ningú per aquells móns de Déu, que les carreteres de la contrada acostumen a estar bastant desertes, i més a aquestes hores.

847 corbes més tard (algunes d’elles gairebé impossibles) arribem a la nostra destinació amb el temps just per anar a fer un entrepà i un cafè al típic bar del centre. 10 minuts desprès ja estem amb la Sandra, l’enòloga del celler i 4a generació familiar dedicada a la vinya. de fet, està documentat que el seu besavi va participar a la Exposició Universal de Paris de l’any 1878 presentant una mostra del seu vi, amb el que va guanyar la medalla de plata. i curiosament, no fa gaire també ha descobert que el besavi d’un amic enòleg també va participar en aquell concurs. casualitats de la vida: la història es repeteix.

tal com teníem previst, primer de tot ens ensenyarà les seves vinyes (disposen de 20 hectàrees repartides en diferents parcel·les), així que pugem al petit tot terreny de la Sandra i anem cap a les afores del poble, a un indret on hi tenen les vinyes més antigues. allí mateix, caminant entre ceps de garnatxa i carinyena de 85 a 100 anys, ens explica com s’ho fan per mantenir-los en bona forma. és un treball, que pel tipus de terreny (la licorella), exigeix molta dedicació i constància, gairebé com s’hi es tractes de cuidar bonsais: s’han de potenciar els brots joves en detriment dels vells i alhora cal tallar les arrels superficials en benefici de les més profundes, amb una petita demostració pràctica i tot. als meus ulls, i per la passió amb que la Sandra ens ho comunica, gairebé sospito que a cada cep li ha donat un nom i que els reconeix a tots d’una simple ullada. sense dubte, estima la terra, sent la terra, viu la terra: entén les vinyes com una herència que ha rebut del seus pares —i aquests, dels seus— i que haurà de transmetre a la següent generació, i així indefinidament.

abans de tornar al celler per veure’n les instal·lacions, la Sandra ens porta a una altra vinya, situada a tocar del poble i en un terreny amb forta pendent, on finalment el sol s’anima a sobresortir de entre les boires baixes que s’esvaeixen a poc a poc. acompanyats del característic airet que (sempre) travessa aquesta vinya en particular, comprovem l’enorme dificultat que comporta fer la verema en aquestes finques de difícil accés, que mantenir-s’hi en peu tampoc és senzill. i tot aquest esforç per uns ceps que en el millor dels cassos donen 2 quilos de producció (els més vells no arriben als 500 grams). certament, se’ls ha de reconèixer el mèrit. però com ens confessa la mateixa Sandra, l’èxit es resumeix al factor emocional que comporta aquest gran respecte vers la terra. al nostre entendre, aquest deu ser el  motiu pel qual han fracassat els ‘grans elaboradors’ que s’han limitat a fer enormes inversions per crear cellers faraònics moguts per un esperit simplement mercantilista.

retornem al celler, que podríem anomenar de garatge per les seves reduïdes dimensions, i que en clar contrast amb el tot terreny que utilitzen per anar a treballar la vinya presenta un aspecte impecable, tant per dins com per fora. però és quan baixem a la cava —on reposen les botes— que quedem realment meravellats: és un espai exquisit, sensacional, magnífic, amb les parets de pedra natural vista i potenciat amb una tènue il·luminació que li dona al conjunt un cert aire místic molt encisador. a nosaltres ens sembla un entorn ideal per celebrar-hi un àpat en grup d’allò més exclusiu, però la Sandra no hi està gens d’acord, que el vi precisa de pau i tranquil·litat per seguir el seu curs. llavors pugem altre cop al celler per fer un tast de vins negres en plena fase maleolàctica, directament de les tines d’inoxidable que els contenen, i que la Sandra s’afanya a ruixar amb la mànega d’aigua, sobretot les aixetes, dedueixo que per eliminar qualsevol rastre del vi que s’hi pugui fer malbé. entre glop i glop tractem el tema de la viticultura ecològica i la major consciència per obtenir productes naturals que avui en dia, mica en mica, va arrelant en contraposició a les generacions immediatament anteriors. com a mostra, la ‘màxima’ d’un dels professors que va tenir la Sandra quan estudiava enologia, qui afirmava que un vi sense sulfurós no és un vi. afortunadament, els temps estan canviant i cada cop es tendeix a una agricultura menys agressiva amb la terra i més sana per a les persones que en consumeixen els seus fruits.

per finalitzar la nostra visita, ja fora de l’horari acordat inicialment amb ella, ens fa passar a la sala de tasts que tenen (amb vistes a un petit jardí) per degustar-hi un vi blanc del 2009 que van elaborar —a mode de prova— gairebé només per als clients habituals, estona que aprofitem per explicar-li amb més detall el nostre projecte de club tastaolletes amb vistes a disposar dels seus vins en alguna de les nostres activitats futures, que el dia que ens vàrem conèixer a la presentació de vins del Priorat a Vinacoteca, a Barcelona, pràcticament només vàrem parlar de llevats autòctons i de llevats industrials, un tema que la Sandra té molt present però que encara no es veu amb cor d’afrontar. i és molt comprensible, que fer el salt als llevats autòctons no és gens fàcil i requereix d’unes provatures prèvies. a més, s’ha de tenir em compte que Mas Doix té una cartera de referències prou consolidada —malgrat només tingui 13 anys d’existència darrera aquest nom— a la que el públic fidelitzat segurament no hi acceptaria grans canvis. però la inquietud de fer el pas almenys la tenen, i això ja és molt.