restaurant Ferrum

donada la coneixença que en té el Daniel arran d’haver cursat junts els estudis de Sommelier, ahir al vespre vam quedar amb el Juan Carlos, co-propietari del restaurant Ferrum (c/ Córsega, 400, Barcelona), per fer-li una presentació del nostre club tastaolletes. així doncs, a les 19:30 ens vam presentar al seu local, hora en que havíem quedat, però a l’interior només hi trobàrem la cuinera (argentina, segons ens va semblar), qui ens va dir que segurament no trigaria gaire en arribar, que de fet, ella també l’esperava. cap problema, aprofitàrem per anar a buscar el cotxe, que havíem aparcat molt lluny, gairebé al centre de gràcia, i (mal) estacionar-lo davant mateix del restaurant —ubicat en un xamfrà—. en realitat, en aquells moments ja feia més de 2 hores que voltàvem pel barri, on havíem arribat amb temps de sobres per poder-hi donar un tomb, berenar una mica i, en acabat, passar a saludar un molt bon amic que —casualitats de la vida— treballa en un d’aquests estudis multidisciplinars situat a només 2 minuts del restaurant Ferrum.

vora les 8 del vespre arriba el Juan Carlos, que per la seva expressió al veure’ns al portal, és evident que s’havia oblidat completament de nosaltres. ens demana mil disculpes pel retard, que últimament va molt atabalat, i més des de que ha sigut pare (fa un mes, i per tal com ens ho explica, deduïm que per primera vegada), però nosaltres insistim en que no es preocupi, que no passa res. entrem cap a dins del restaurant, que resulta d’allò més acollidor i peculiar, i llavors ens comenta que la cuinera (que hem conegut abans) porta tota la tarda treballant en els plats de la nova carta i que només podrà estar per nosaltres uns 10-15 minuts, que desprès ha d’entrar a la cuina per tastar i valorar els diferents propostes que allí l’esperen (jo! quina enveja que ens dona…). així que sense més preàmbuls li fem una ràpida i concentrada presentació del nostre projecte, procurant ressaltar els aspectes més rellevants. ell de seguida s’hi mostra predisposat i li sembla una molt bona idea, però com sempre, sorgeix la pregunta de qui es faria càrrec de promocionar l’hipotètic sopar de maridatge que ens agradaria organitzar al seu restaurant, alhora que també ens avisa que malgrat li agrada molt el nostre projecte i el troba engrescador, abans l’haurà de comentar i valorar detingudament amb els seus socis. entenem perfectament la seva postura i també la seva preocupació sobre com aconseguir prou comensals per a l’àpat en qüestió, però el tranquil·litzem dient-li que nosaltres, com a club de gourmets, ja ens ocuparíem de comunicar el sopar als nostres membres i d’engrescar-los a assistir-hi, que precisament aquest és el gran valor del club tastaolletes. en qualsevol cas, ja ens avança que a partir de 35 comensals podríem disposar del seu local en exclusiva, però tot queda pendent de trucar-nos la propera setmana per seguir parlant d’una futura col·laboració amb nosaltres. acabat el temps, ens acomiadem del Juan Carlos fent unes quantes fotos al restaurant, que vist de fora, amb els 2 enormes tendals vermells que cobreixen l’espai de terrassa exterior, sembla molt més gran del que realment és vist per dins (tot i la gran alçada del local, amb un petit altell decoratiu a mode d’aparador). però millor, això encara li dona més encant.


Anuncis

collita de malvasia a Cal Raspallet Viticultors

fa cosa d’uns dies -a principis d’aquest mes de octubre-, a mitja tarda d’un dijous, ens va trucar l’Enric Soler de Cal Raspallet Viticultors per proposar-nos d’acompanyar-lo a collir una mica de raïm a les seves vinyes, iniciativa a la que vam acudir encantats. així doncs, al cap d’una hora ja trucàvem a la porta del seu celler, al barri Sabanell (Font-rubí).

a continuació, i carregats amb el tisores de podar i un parell de caixes buides cadascú, de seguida ens vam atansar als ceps de la varietat malvasia que queden a escassos 100 metres del celler, a tocar de la carretera C-15. malgrat la proximitat, aquella tarda l’Enric no s’havia molestat a comprovar l’estat de les vinyes abans de trucar-nos perquè ja en tenia la intuïció que estarien en un moment òptim. i efectivament, el raïm començava a pansificar, perfecte per a les intencions de l’Enric: fer-ne una petita tirada de vi dolç.

el Daniel de seguida es va oferir a donar-li un cop de mà, que apart de sommelier també és vitivinicultor i domina el tema, però jo em vaig limitar a seguir-los amb la meva càmera fotogràfica per documentar-ne gràficament els seus moviments. un feia una renglera mentre l’altre feia la següent, sense pressa però amb una agilitat de moviments que amb prou feines podia captar amb l’ojectiu de la meva nikon ‘entry-level’. donat que la vinya és molt petita, de només 7 o 8 fileres de ceps d’uns 50 metres de llargada, en menys d’una hora ja estava tot collit i les 6 caixes que havíem dut quedaren gairebé plenes.

certament no en sortiran gaires ampolles, però sí les suficients per a l’objectiu de l’Enric, que no és altra que ‘fer proves’. com ell mateix ens va comentar, no l’havia acabat de dominar al seu gust aquesta vinya: hi ha tingut més problemes dels previstos. però sospito que és senzillament qüestió de temps que aconsegueixi fer-la evolucionar com a ell li agradaria. no en tinc cap dubte.

en acabat, desprès de deixar les caixes al portal del celler, un pagès veí ens va donar a tastar un moscatell d’elaboració pròpia (artesanal) que just acabava de treure de la bota, un licor que només veure’n el color marró pujat hom ja intuïa que seria molt concentrat, gairebé cremós, però alhora també molt dolç i llaminer, amb un regust altament persistent al paladar. fou tot un detall el que tingué aquell bon home.

llavors, gairebé a les fosques, ens vam acomiadar de l’Enric fins l’endemà, donat que teníem la intenció de tornar al seu celler per veure el premsat del raïm, que el faria amb seguint el tradicional mètode del ‘trepitjat’. malauradament només hi va poder acudir el Daniel, que a mi se’m va girar feina a última hora i per tant no hi vaig anar ni en vaig poder fer les fotos pertinents. una llàstima.